| Resum: |
Ramon X. Rosselló aborda l'anàlisi de l'obra 'Elsa Schneider', de Sergi Belbel, per a veure l'ús que s'hi fa de la ironia en els monòlegs, on "es treballa des de la ruptura de la frontera entre el nivell d'enunciació real (obra-públic) i el ficcional (el dels personatges)". En l'obra, el monòleg "esborra la il·lusió de la quarta paret" o de la separació del món de la ficció i el del públic, ja que evidencia la presència d'un receptor extern a la ficció escènica, amb la qual cosa l'espectador ja no assisteix a un món del qual ell no forma part". Amb tot, la intensitat d'aquest trencament és molt variable al llarg de l'obra. L'autor indaga, per exemple, en els casos de "diàleg escindit" (entre un personatge que es troba en escena i un altre que es troba en un espai contigu), de desaparició de l'interlocutor ficcional o, encara, de "verbalitzacions de la interioritat", dins les quals s'inclouria el monòleg interior. L'estudi acaba amb una valoració de l'epíleg d''Elsa Schneider' i del tema de l'obra, lligat al text metadiscursiu. Així mateix, Rosselló la posa en relació a altres peces, de les quals pot haver pouat la influència. |
visitant ::
identificació
