| Resum: |
Panorama de la poesia catalana del Cinc-cents. Com resumeix l'autor al final de l'article, s'analitzen "la diversitat d'estímuls poètics dispersos i simultanis que desemboquen en la poesia culta en llengua catalana". S'hi observen trets de la tradició autòctona, sovint remodelats, com la imitació de l'obra d'Ausiàs March o la reelaboració de la poesia popular; s'hi observen també elements procedents de l'exterior, de la literatura italiana, de la francesa i de la castellana, o una recuperació de la tradició culta com a formulació d'una tradició literària estrictament nacional, etc. Tot això, segons l'autor, no amaga "l'emmudiment poètic generalitzat i la manca de consolidació d'una veu pròpia per a la poesia catalana cinccentista". Es ressegueixen les manifestacions poètiques al Principat, a València i a Mallorca, i es destaca que, tot i els tempteigs, no es pot parlar d'un "corrent poètic culte característic de l'època". S'examina l'obra de Pere Serafí i de Joan Pujol, i la introducció del vers italià a la poesia catalana. El balanç poètic de l'autor de l'article és que "la massa d'iniciatives més o menys confuses que s'oferten al llarg del segle no troben un context ferm que les congriï i creï escola". Es comenta, també, que la proposta de Serafí no va germinar, en canvi sí que va evolucionar "la represa d'una tradició que es definia com a estrictament nacional, dedicada a reciclar models quatrecentistes", encarnada pel cercle universitari dels Calça. Aquesta proposta, però, va ser avortada per l'èxit d'una proposta estètica "d'encuny castellà": el barroc. Finalment, l'autor analitza la fortuna d'aquest corrent en la poesia catalana. S'esmenten alguns dels autors citats en l'article. |
visitant ::
identificació
;
Pujol, Joan 
