Foto: Visat

L'any 1963, la meva dona i jo vam anar a Cantonigròs, on cada any s'organitzava un encontre literari sota la protecció del rector de la parròquia (i alguns guàrdies civils que vigilaven des d'una certa distància). Hi vaig conèixer Joan Triadú, Joan Colomines i d'altres persones, fins i tot Salvador Espriu, que en aquella ocasió va rebre un premi. Precisament aquests fets i la constatació de la immensa injustícia social de la qual era objecte la llengua i la literatura catalanes (precisament a Flandes, la noció de «justícia social» va impulsar, després de les manifestacions romàntiques del segle XIX, de tipus «Renaixença», d'una vegada per totes, les reformes successives de l'Estat belga) em van decidir a fer una antologia de poesia catalana, cosa no gaire fàcil en aquella època, ja que era difícil trobar el material necessari. Gent com ara Joan Triadú i Joan Colomines i també els mateixos poetes em van ajudar molt. Cinc anys després, es va publicar l'antologia de poesia catalana Een Catalaans Bericht (Una notícia catalana), un llibre de més de dues-centes pàgines, que inclou la poesia catalana des del segle XX fins a aquell moment (de Joan Maragall fins a Salvador Espriu-Pere Quart, passant per noms com ara Josep Carner —que després vaig conèixer a Brussel·les—, Joan Salvat-Papasseit, Carles Riba, Joan Vinyoli, etc.). Aquest llibre va obtenir de seguida un cert reconeixement, i el Ministeri de Cultura belga (aleshores, igual que el Ministeri d'Educació, amb dues ales lingüístiques, la francòfona i la neerlandòfona) li va atorgar un premi de traducció. Amb l'obstinació de voler corregir la imatge del que es diu «literatura espanyola», em vaig entestar a completar aquesta edició amb una antologia de poesia gallega, De gouden Schaduw van Rosalia (L'ombra daurada de Rosalia), i una de poesia èuscara (amb la col·laboració de Jan Deloof i l'ajut de Frantzisko Xabiar Kintana).

Com que no pensava que aquestes publicacions tindrien continuïtat, vaig tornar a la meva pròpia obra: publicava poesia meva, escrivia altres coses... Fins que un dia vaig rebre la carta d'un editor d'Amsterdam amb la petició de traduir Tirant lo Blanc. Havia descobert l'obra en la versió anglesa de David Rosenthal a Nova York. M'ho vaig pensar molt abans de decidir-me, perquè no estava preparat per una cosa així. Però finalment, vaig acceptar l'encàrrec amb la idea que aquesta podia ser una ocasió única que no podia deixar córrer, i que tenia l'obligació de posar-m'hi a fons. La feina de traducció va durar un any i tres mesos. L'editor va organitzar tota una campanya que va tenir com a resultat que l'obra es reedités tres vegades en mig any. I això va ser el causant del meu compromís definitiu amb la llengua i literatura catalanes. Tota la resta és només una conseqüència: les traduccions, els diccionaris...

Nijs, Bob de, «Bob de Nijs». En: Visat, núm. 5 (abril 2008)