| Resum: |
Sandra Montserrat estudia l'extensió semasiològica dels verbs "anar" i "venir" en la llengua catalana antiga (segles XII-XVI) i en l'actual, tenint en compte que es tracta de verbs díctics. L'estudi destaca la dificultat, quant a la llengua medieval, d'establir la diferència semàntica entre els verbs "anar" i "venir", atès que "la funció díctica implica la participació del parlant en la concepció de l'escena". Amb tot, es pot deduir que "venir" i "anar" designaven, respectivament, la implicació i la no-implicació en l'escena. Cap al segle XVI "venir" hauria perdut, a favor d'"anar", l'àmbit de la tercera persona. Les causes d'aquesta pèrdua s'expliquen per la imatge esquemàtica d'aquests dos verbs i la seva representació de l'espai, també donada pels adverbis. "Venir" és, així, el verb de la proximitat, emparentat amb "ací", mentre que "anar" representa l'allunyament o del moviment no definit, i entronca amb "allà" o "allí". |
visitant ::
identificació
