| Resum: |
Lluïsa Julià estudia la contribució de Joaquim Ruyra en la defensa i consolidació d'un català literari modern i científic. Amb aquest objectiu, analitza cadascuna de les seves etapes com a escriptor i com a indagador de la llengua. Pel que fa a la primerenca acceptació de la reforma de l'Avenç, l'autora posa exemples de solucions modernes adoptades per Ruyra, acarades, emperò, a excepcions deutores d'un model de llengua encara arcaïtzant que en cap cas no posen en dubte la seva voluntat d'acatar la nova ortografia, avalada, a més, per la seva amistat amb Joaquim Casas-Carbó. Un segon pas el conformen la relació amb Antoni Maria Alcover i la participació en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), en el marc del qual Ruyra presentà una ponència basada "en la definició de llengua literària com a sistema lingüístic coherent, tancat i diferent al llenguatge comú". En aquesta intervenció, l'escriptor gironí apostava per una llengua literària que, partint de la base oral, trobés la seva expressió completa mitjançant l'herència dels clàssics medievals i la del llatí, per una banda, i la creació d'expressions noves, de l'altra. |