| Resum: |
'Préstamos del catalán en el léxico español' constitueix un estudi diacrònic dels préstecs lèxics transmesos entre dues llengües romàniques en una direcció concreta, en general, poc considerada: paraules del català que al llarg de la història han arribat a integrar-se en el vocabulari espanyol o en alguna de les seves varietats dialectals (especialment l'aragonesa i la murciana). La introducció del treball tracta qüestions teòriques i conceptuals sobre el terme 'préstec' i sobre altres termes relacionats amb el procés de transferència lèxica. Es fa, a més, un repàs de les relacions entre espanyol i català des de diferents punts de vista (sobretot històric, polític, cultural i, en conseqüència, lingüístic). Es detalla, a continuació, l'elaboració del corpus, que ha consistit en el buidatge selectiu del contingut etimològic de dues obres lexicogràfiques. S'ha partit principalment d'una font especialitzada, el 'Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico' (DCECH), de J. Corominas, amb la col·laboració de J. A. Pascual. El nombre obtingut de préstecs del català s'ha contrastat i completat amb el que s'ofereix en una font general, l'última edició del 'Diccionario de la Lengua Española' (DRAE), de la Real Academia Española. La part fonamental de la investigació consisteix en l'estudi pràctic de les conseqüències de la influència catalana en el lèxic espanyol. S'analitza la funció del català en el procés de transferència. S'ha dedicat especial atenció a l'anàlisi dels criteris que amb major recurrència s'utilitzen en el DCECH per a la identificació de préstecs i, en concret, per a la defensa de les hipòtesis de catalanisme: arguments interns o lingüístics (fonètica, morfologia derivativa i semàntica) i arguments externs o extralingüístics (cronologia-documentació, ús i geografia lingüística). L'anàlisi de tot aquest material s'ha comparat amb l'opinió d'altres fonts importants, en general, de caràcter monogràfic. S'ha demostrat que la justificació mitjançant un únic criteri no és suficient per a la defensa d'un determinat tipus de transferència, sinó que és preferent que prevalgui sempre la combinació d'argumentacions d'índole diferent. La raó principal rau en les semblances que presenten entre si les llengües romàniques (sobretot fonètiques) i, per tant, les dificultats que hi ha al moment d'identificar quina d'elles ha actuat de mediadora per, en aquest cas, l'espanyola (en general sol dubtar-se entre català, occità i francès). Es tanca l'anàlisi detallada del corpus amb una referència a la informació etimològica que es recull al DRAE, diccionari general monolingüe. El contrast de dades entre les dues fonts lexicogràfiques destaca per la considerable coincidència en la consideració de catalanisme, encara que també s'observen discrepàncies, aspecte que s'ha de valorar amb l'opinió d'altres fonts per acceptar la hipòtesi més plausible. Els resultats obtinguts d'aquest treball permeten evidenciar que el lèxic és un fidel testimoni de les relacions interlingüístiques. Els criteris de justificació de les hipòtesis etimològiques han posat de manifest la dificultat que existeix en determinar la direcció de préstec entre les llengües romàniques, però la combinació de determinats arguments contribueix, en aquest cas, a consolidar i demostrar la influència catalana exercida sobre l'espanyol al llarg de la història. [Traduït de l'abstract de la tesi, en castellà]. |
visitant ::
identificació
