| Abstract: |
Del resum de l'article: "A partir de la dècada dels anys 60 del segle XIX, els escriptors catalans començaren a bandejar les velles denominacions de 'llemosí' i 'llengua llemosina', aplicades a la llengua comunia, en favor de 'català' i 'llengua catalana'. Tanmateix, els escriptors valencians, amb Teodor Llorente al capdavant, es resistiren a abandonar la denominació històrica, ja que a València l'apel·latiu 'català' no gaudia de tradició terminològica, i a més creava rebuig social. En aquest sentit, l'estudi repassa la manera com, en un primer moment, Llorente no volgués renunciar a un nom secular que, tot i saber etimològicament erroni, considerava socialment més apropiat; fins que, amb el pas dels anys, i influït per les pressions que li arribaven des de Catalunya, anà substituint progressivament el terme 'llemosí' per noms i expressions com ara 'valencià', 'llengua valenciana', 'la llengua comuna', 'la llengua d'Ausiàs March', 'la llengua que es parla en Catalunya, Mallorca i València', 'la llengua que es parla des dels Pirineus fins a Elx, i les Illes Balears' i, finalment, també 'català'". |
guest ::
login
(1836-1911) ;
Balaguer, Víctor 
