Resum: |
Vicent Santamaria analitza la poètica de Salvador Dalí a partir de 1927, quan propugnà la "santa objectivitat" que "renega obertament del món interior i de qualsevol mena de subjectivisme metafísic", i que comportà "una reacció radical contra la metàfora". L'autor aclareix la manera com el pintor recull, amb un primer "antimetaforisme", primer, i amb l'"equívoc concepte d'una metàfora pura", després, les reflexions sobre la imatge surrealista exposades per André Breton en el seu manifest, partint, al seu torn, de Pierre Reverdy. Així mateix, Santamaria comprova l'evolució les seves teories, que Dalí contrastà amb Federico García Lorca, cap a la consideració de les coses com a existents en si mateixes, aïllades i eventualment contrastades, però sense "combinacions figuratives entre elles", i això amb la voluntat última de destruir la proporció que suposa tota analogia i, així, "restituir el valor real de les coses" mitjançant la irracionalitat. L'autor analitza, més endavant, diverses intervencions teòriques de Dalí que confirmen el pas de les idees freudianes pel filtre bretonià, sense obviar l'intercanvi d'opinions amb l'entorn artístic i literari més immediat (Sebastià Gasch, Josep Pla). El darrer apartat de l'estudi tracta la recepció daliniana del surrealisme i, particularment, de les idees de Breton. |