| Resum: |
L'estudi analitza 'Camins de França' (1934), de Joan Puig i Ferreter, començant per la consideració que l'autor té del gènere autobiogràfic, a favor de la contribució de la ficció en les memòries, en el sentit que, parafrasejant Puig, "només inventant s'arriba a la veritat". Enric Balaguer ateny, tot seguit, el caràcter de "bildungsroman" del volum, i hi detecta trets simptomàtics d'una certa imatgeria romàntica de l'home que, amb la mística indispensable del viatge de la vida, es construeix a si mateix, sense plànyer-hi l'apologia de la solitud i de la llibertat innegociable. Per això mateix s'adiu tant a la seva peripècia vital la paràbola del fill pròdig: el trencament sobtat amb l'entorn és tan necessari per a l'home com per a la seva vocació artística. Balaguer dissecciona en cinc parts l'evolució vital de 'Camins de França': situació inicial; pèrdua o mancança; l'heroi se'n va de casa; donants: l'heroi sofreix proves; fa descobriments sobre el seu caràcter, el caràcter dels homes i del món; mancança satisfeta. L'estudi continua amb un compendi d'"epifanies" o "moments intensos d'on [Puig i Ferreter] extrau un missatge, una revalació". Para atenció i justifica, encara, la "densitat filosòfica" del llibre, així com la seva sensualitat. En un darrer apartat, s'estableixen els topants de la poètica puigiferreteriana, amb un esment particular de la seva predilecció per Gorki o Rousseau com a exponents de l'"expressió directa de l'acostament amorós a la realitat", allunyada de qualsevol tipus d'esteticisme formal. |
visitant ::
identificació
;
Rousseau, Jean-Jacques 
