| Resum: |
Xavier Macià comença el seu estudi establint els períodes de silenci en la trajectòria creativa de Joan Vinyoli. L'autor es mostra prudent a l'hora d'acceptar el tall que el mateix poeta denominà com a inici d'una "segona etapa", el 1982, i es decanta per veure l'obra de Vinyoli com un tot coherent que evoluciona sense oferir grans canvis substancials que neguin els passos anteriors. Amb tot, el punt d'inflexió més important es dóna quan Vinyoli s'enfronta al "problema de la sinceritat", durant el període 1951-1963. És amb 'El Callat' que la seva "concepció del poètic" queda plenament definida, tot i el període de silenci, especialment fructífer, que va del 1956 al 1963. Tot plegat crea un estat de reflexió poètica i existencial que culmina amb 'Realitats', on la poesia es planteja, ja, com a interpel·lació i resposta. Xavier Macià se centra, en acabat, en aquest recull, majoritàriament bandejat per la crítica, amb les notables excepcions de Joan Fuster, Gabriel Ferrater i, sobretot, Salvador Espriu. El llibre és exponent del realisme vinyolià, un realisme endogen, nascut de la pròpia aventura lírica i no pas com a resultat de la influència literària exterior del moment. A l'època, però, les servituds estètiques en bloquegen una recensió adequada, tot i l'alçada excepcional i el rigor crític de l'article d'Espriu de 1965, que Macià glossa acuradament. |
visitant ::
identificació
;
Espriu, Salvador 
