| Resumen: |
Aquesta tesi "es basa en els canvis conceptuals que caldrà introduir en la interpretació del teatre de Palau i Fabre a partir de la consideració d'un nombre important de textos no publicats. Efectivament, i centrant-nos en el període esmentat, aportem 197 referències inèdites de diferents dimensions i característiques: assaigs llargs, anotacions breus i textos dramàtics, escrits tant en català com en castellà o en francès. Deixant de banda el valor que aquests textos tenen per ells mateixos, cal remarcar que si els afegim a la cronologia de Palau i Fabre per la data d'escriptura, sorgeix un autor considerablement diferent del que coneixíem fins ara a través dels dos volum de l'Obra Literària Completa. Per exemple, aflora un dramaturg que ja el 1948 escrivia uns textos dramàtics en francès que són precursors del teatre de l'absurd. El 1947 també hi ha una resposta a Sartre pel llibre que aquest havia fet sobre Baudelaire. És un assaig llarg, de 47 pàgines, en què Palau ens dóna algunes claus del seu rebuig de l'existencialisme Sartrià. Aquest conjunt de noves referències ens durà a la necessitat de rellegir les obres de Palau i Fabre més des de Heidegger que no pas des de Sartre. En un altre sentit, a través de l'obra fins ara publicada de Palau i Fabre estava clar que, per a ell, Baudelaire era un poeta central i que el veia com el veritable iniciador de la modernitat i de la idea de la desintegració del jo. Per Palau la importància de Baudelaire és únicament comparable a la de Picasso, a l'estudi del qual va dedicar bona part de la seva vida. Tanmateix, Baudelaire era poc present en l'obra coneguda de Palau. En canvi, entre els inèdits que s'estudien a la tesi hi ha treballs d'una extensió considerable dedicats plenament a l'autor de 'Les Fleurs du Mal'. Alguns d'aquests treballs també ens fan entendre de quina manera Baudelaire està al darrera de la crisi espiritual que Palau i Fabre va patir el 1938 i en la qual quallà la figura de l'Alquimista, l'alter ego de Palau i Fabre. Baudelaire està igualment al darrere del trasbals de la idea de bellesa que va allunyar Palau i Fabre estètica i políticament de la resistència cultural catalana de l'interior del país. Els textos inèdits han permès igualment entendre amb més detall la relació intel·lectual amb Artaud, la teoria de la tragèdia de Palau i Fabre -que es remunta a 1935 i a la seva passió per Lorca-, les seves idees al voltant de la mimesi i de l'excés, l'origen del seu concepte de temps teatral nou i, en conjunt, el model de teatre que buscava: no realista, no psicològic i no argumental. Aquests materials també ens han permès elaborar una nova nòmina de personatges de les obres de Palau i Fabre i detectar de quina manera, a partir de 1939 el mite de Faust provocà una profunda metamorfosi en el seu teatre. D'aquí sorgeixen les diverses figures mítiques algunes de les quals són: Prometeu, Don Joan, la Caverna de Plató, els Atrides… Són caràcters que s'enfronten al poder, que van incansablement a la recerca de la veritat, malgrat saber que no la trobaran. I d'aquí també sorgeix el debat de fons sobre quina posició té Palau i Fabre al voltant de termes com rebel·lió o revolució, que són essencials per conciliar les exigències de replegament interior de l'Alquímia amb la recerca d'un teatre que a través de la tragèdia també vol ser polític". |
visitante ::
identificación
(1917-2008) ;
Heidegger, Martin 
