El 1976 va començar Filologia Hispànica a la Universitat Autònoma de Barcelona i va tornar-hi com a professor el 1991 per ensenyar-hi, fins a la seva jubilació al cap de dues dècades, gramàtica històrica i història de la llengua.

La seva gran passió fou la Menorca del segle XVIII i la literatura dramàtica de Joan Ramis: des d'una autoedició d'Arminda el 1981, passant per la seva tesi doctoral de 1995 i fins a l'edició de Lucrècia (2019), Ramis travessa de punta a punta tota la seva trajectòria vital. Tots dos interessos s'entrellacen en publicacions de tema variat —i sempre precís— en què destaquen sempre els seus coneixements de l'evolució interna i dialectal de la llengua: és modèlica la seva demostració que uns Evangelis catalans set-centistes conservats a Oxford no són menorquins sinó valencians.

Sabé combinar la recerca, impulsant a la UAB el projecte d'edició de l'Inventari Alart, amb la divulgació per a estudiants, que es concretà col·laborant en un manual d'edició de textos (coordinat per Víctor Martínez-Gil) i coescrivint-ne un altre (amb Albert Branchadell) sobre la història i l'actualitat de la llengua catalana, en doble versió anglesa i castellana, adreçat a un públic internacional. Com els lingüistes d'abans, recollia la llengua viva parlant amb la gent, i l'antiga, freqüentant els arxius.

Extret de: Pàgina web del Departament de Filologia Catalana de la UAB