| Resumen: |
Del resum de l'article: "Per Maria-Mercè Marçal, la poeta no es pot trobar, no es pot veure, en el "mirall del bell", que sempre han fomentat els discursos dominants. El seu és una altra mena de mirall trencat que reflecteix un ésser complex, híbrid i contaminat que lluita "entre un jo que es vol fer i els múltiples personatges que, des del mirall, li retornen una imatge múltiple". En aquest article, per explorar el tema de l'imaginari femení i el llenguatge poètic, hem escollit dialogar amb Maria-Mercè Marçal i examinar tres dels múltiples bocins que conformen la seva imatge en el mirall. Conversem amb dues mares i un pare simbòlics de l'altre cantó del seu espill, tots tres proveïdors de material ideològic i eixos vertebradors dels assaigs marçalians. Es tracta d'intel·lectuals ben diversos: l'escriptora anglesa Virginia Woolf, el filòsof francès Jacques Derrida i la poeta catalana Maria-Antònia Salvà. En definitiva, dividim la investigació en tres apartats, que volen coincidir amb el diàleg que Marçal suposem que hi mantingué. De primer, amb Virginia Woolf, explorem la necessitat de la poeta de descobrir el sentiment de "fúria" que porta a dins per tal d'assumir la irracionalitat del seu llenguatge. Després, ens endinsem en les teories derridianes sobre la dona i l'escriptura, en un intent de demostrar que ambdues són espècies híbrides que viuen en el llindar, en un espai d'entremig. A l'últim, amb Maria-Antònia Salvà, revisem la imatge de la dona-monstre amb la certesa que "el salvatge" i "l'incert" són el motor del llenguatge poètic femení". |
visitante ::
identificación
;
Woolf, Virginia 
