Resumen: |
Carme Gregori sospesa la importància de la ironia en l'obra de Jesús Moncada. En un primer apartat, l'autora avalua la recepció crítica de la seva literatura, i constata el pes d'una certa manera d'adreçar-s'hi força condicionada que ha acabat consolidant la idea de l'elegia evocadora de l'espai literari de Mequinensa com a tòpic inamovible. En aquest sentit, la seva lectura d''Estremida memòria' funciona com a contrapunt: en aquesta novel·la, l'autora hi veu la proposta d'un exercici de memòria que consisteix "més a plantejar una interrogació sobre els mecanismes de captació del real i sobre la relació de la ficció amb la realitat que en resurreccions de paradisos negats sota les aigües", cosa que evidencia el caràcter metaficcional de la peça i el paper, ben rellevant, que hi desenvolupa la ironia. Per a il·lustrar-ho, l'estudi s'endinsa en les tècniques i recursos amb què Moncada recorre a la metaficció irònica, bàsicament reduïbles a dues branques: les referències a l'autor real i al procés d'escriptura, per una banda, i els comentaris del personatge Arnau de Roda sobre la novel·la que està escrivint Moncada, per l'altra. Carme Gregori desplega una lectura atenta a la metatexualitat de l'obra i en reclama una revisió crítica, atès que "va més enllà de la recreació de la història de l'antiga vila de Mequinensa". |