| Resum: |
Josep P. Conill i Anna Salomé exploren les possibilitats d'aplicació d'un model teòric complex, l'elaborat pel sociòleg alemany Niklas Luhmann, que s'inspira en les premisses dels sistemes autopoiètics i autoreferencials. Conill i Salomé fan una presentació de les denses bases filosòfiques i sociològiques que informen la reflexió sociològica de Luhman. Es tracta d'una "superteoria social de pretensions universalistes", un pensament teòric complex per tal de captar la complexitat inherent a la vida social postmoderna. En lloc d'optar per les solucions eclèctiques de compromís, els autors advoquen per copsar l'entrellat de la reflexió luhmaniana. Aquesta es fonamenta en la idea que la vida social no és un sistema obert sotmès a l'entorn, sinó que constitueix un algorisme molt dens. Un polisistema funcional, que es crea i es recrea a dintre seu, i que integra, redimensionant-les, tant les interaccions de les comunitats segmentades com les relacions jeràrquiques de les societats estratificades. L'article forneix un marc teòric extens on inscriure l'ampli ventall dels 'topica' sociolingüístics. S'hi poden fonamentar tota mena d'estudis: els d'etnografia de la comunicació i l'anàlisi de la conversa; els que tenen un biaix diacrònic o s'orienten a la història social de la comunicació o els que es decanten envers la comprensió dels 'mèdia' i de la seva naturalesa epistèmica, sociopolítica o estètica; així com envers el paper que hi representa la llengua estàndard. |
visitant ::
identificació
