| Resumen: |
Francesc Ruiz analitza la transcendència del mite òrfic i de tota la imatgeria al voltant d'Orfeu en la poètica de Joan Vinyoli. L'orfisme vinyolià, fonamental per a l'establiment d'una visió de conjunt de la seva obra, és present fins i tot quan, aparentment, s'hauria pogut allunyar més de la concepció metafísica de la poesia (en el relatiu acostament al realisme històric a partir de 'Realitats'). Més endavant, l'estudi fa referència al component rilkeà d'aquest orfisme, i aprofundeix en els motius compartits per ambdós poetes dins de la temàtica òrfica, reblant-ho amb l'asseveració que "tots dos anhelaven una unitat, volien arribar a l'essència de les coses". A continuació, Ruiz analitza la les variants amb què apareix Orfeu en l'obra de Vinyoli, primer com a "bard solitari, en comunió amb la natura" i prenent, més endavant, un to elegíac i d'enyor de l'estimada, o una posició d'eremita, o, encara, com un ésser errant. Sempre, però, amb el benentès de viure la poesia com un misteri religiós, amb una estètica metafísica i "de recerca existencial i d'allò misteriós" que conté. |
visitante ::
identificación
;
Rilke, Rainer Maria 
