"Una vegada un crític va dir que jo era partidària de la "ficció pura". Mai tan ben dit. En narrativa, m'incline per la ficció pura, excepte en aquells treballs en què he fet biografies novel·lades o, fins i tot, un pèl d'autobiografia. Encara més: pel que fa als personatges, preferisc que siguen inventats que no copiats, i he procurat no sortir mai jo mateixa en les narracions. De fet tinc una mala opinió de l'autobiografia. [...]

Considere que el conte és literatura de primera, més difícil de conrear i tot que la novel·la. El conte ve a ser una forma d'expressionisme en pintura, i no n'hi ha prou en tenir els elements narratius –enunciació, punt de vista, discurs, actants, narrataris, focalització, etc.- perfectament estructurats. El conte sempre és una mena de trompe-l'oeil amb el lector. Tanmateix jo em trobe més còmoda en la novel·la, en la qual supedite l'argument a l'estructura. Em fascina l'arquitectura literària de determinats autors i intente trobar les formes estructurals que s'avenen a l'objectiu del joc narratiu. [...]

El que considere més important de la meva novel·lísitica és que continua essent un tempteig, una agònica manera de trobar la forma, l'estructura, la distància, la veu narrativa, la presència dinàmica dels persontages. M'afanye molt davant del meu ordinador. I intente obtenir-hi resultats. Cada obra, doncs, l'acabe com una aprenent que ha avançat uns centímetres.

La literatura és una de les coses més serioses de la creativitat humana –i també és un joc. I és extremadament difícil encertar-la. L'experiència dóna ofici, com en totes les altres coses, però no és la clau de res. La literatura s'ha de saber respirar. I s'ha de saber gaudir-la i patir-la. És frondosa i fragant, profunda i divertida, enginyosa i reflexiva. Una novel·la és el text dels textos".

Isabel-Clara Simó, "Una novel·la és el text dels textos", Caràcters, núm. 71 (Primavera 2015), p. 25.