Foto: Josep M. Muñoz (L'Avenç)

De tota manera, deixi'm preguntar-li en quina mesura la seva trajectòria teatral ha influït posteriorment en el seu cinema?

Jo el cinema el porto al cap des de sempre. Quan era petit, em deien: «què vols fer, de gran?». I jo responia: «una pel·lícula». N'he fetes 27, i sóc 27 vegades més feliç del que la felicitat era per a aquell nen. Jo escrivia de cinema, i per això anava al festival de Canes, però vaig entrar al teatre per atzar. Un dia, l'any 1965, vaig anar a la Cúpula del Coliseum, on la companyia Adrià Gual que dirigia en Ricard Salvat estava assajant la Ronda de morta Sinera, de l'Espriu. Jo baixava les escales amb la Maria Aurèlia Capmany, que l'havia anat a recollir, i l'Espriu ens va dir que per fer el personatge de Tomeu Rosselló-Pòrcel calia algú com jo.

Jo he tingut la sort de treballar molt, i de conèixer gent important. Vaig tenir una llarga relació amb l'Espriu. El meu pare coneixia l'Espriu, d'Arenys. Eren de la mateixa edat, però no eren amics. Jo en canvi hi vaig tenir relació: en algun lloc guardo tota la correspondència que vaig mantenir amb l'Espriu, quan vaig fer la mili, als vint anys. I vaig tenir una gran amistat amb en Joan Oliver, sobretot, i amb en Pedrolo, i amb la Maria Aurèlia. La gent es mor, i ningú no reconeix les generacions anteriors. Doncs jo les reconec! Perquè t'han marcat, d'alguna manera. Aquelles van ser unes generacions molt difícils, molt més que la meva.

Josep M. Muñoz, "Ventura Pons, el cinema de la diferència". L'Avenç, Núm. 420 (Febrer 2016), p. 12-24