| Abstract: |
Del resum de l'article: "L'article se centra en l'estudi del 16 del 118 'Cants' de Lluís Solà inclosos a la seua 'Poesia completa': els dotze d''Es fa tard' i els quatre d''En el cercle que no cessa'. Ho fa en el benentès que aquesta mostra, parcial i aleatòria, pot oferir una visió coherent i potser plausible -en la seus provisionalitat- de la concepció que et poeta té de l'home com a marmessor de la paraula. Paraula que, arrelada en la profunditat originària del 'Logos' i en tensió cap al seu compliment en procés, s'ha fet una amb l'home i pot esdevenir poètica quan aquest escolta la pregunta muda i angoixosa dels altres éssers i la fa seua, i hi assaja, perquè els done veu i els expresse, una resposta que, tot i efímera i làbil, vol salvar-los en respecte i estima. Així -des del supòsit filosòfic de l'home com a lloc on l'univers es fa conscient i es pregunta pel seu sentit i el del tot (Agustín Andreu)-, davant d'una poesia de la responsabilitat com ho és la de Solà, i per comprendre-la i fruir-la potser més plenament, l'article proposa de llegir-la i d'escoltar-la també amb unes ressonàncies procedents de l'invisible i inassolible horitzó últim. Horitzó teològic que sembla envoltar-la i que Karl Rahner apropa i xifra en l'encarnació del 'Logos' i en la consideració de la paraula. Sobretot de la paraula poètica entesa com a "sagrament universal i primari" mitjançant el qual les coses es fan presents a l'home i li demanen que se'n faci responsable en espera de la plenitud que també anhelen. ". |
guest ::
login
