Completament. Jo sabia que la poesia em satisfeia un desig molt personal i que era destinada a un cercle reduït; però també m'interessava una reflexió més sistemàtica sobre la llengua i la societat, volia aprofundir en el seu ús social i això és tota una altra cosa, una altra dimensió. Al capdavall, la meva opció més personal i íntima, la meva passió per la llengua, em porta, per camins diferents, al conreu de la poesia, d'una banda, i als estudis sociolingüístics, de l'altra. Es tracta d'una passió per la llengua, però també pel país, en tots dos casos.

L'any 1963 es publica Poesia catalana del segle XX, de Castellet i Molas, que posa en marxa el "realisme històric", moviment que tants seguidors, i amb el temps també detractors, va tenir. Tot i que la vostra poesia ha anat girant cap a aspectes més intimistes, el realisme "militant" hi és molt present. En algun moment pot haver estat un llast?

Jo diria que més que sentir-me engavanyat, m'he adonat que només em podia moure per aquí, i quan no ha estat així, aleshores s'ha fet el silenci. He de dir, però, que òbviament els plantejaments, respecte de l'època de joventut, han anat canviant; per exemple, a Leviatan hi havia una reflexió política, sí, però tan tràgica, que sembla que no lligava amb els ideals juvenils, amb la porta sempre oberta a l'esperança, a l'èxit. En definitiva, no és que el realisme m'hagi suposat un llast, sinó que era l'única manera que em sentia còmode. I, en tot cas, el desafiament sempre m'ha vingut per la forma.

Publicat a Marta Nadal, "Francesc Vallverdú, la llengua des del rigor i el realisme" (Serra d'Or, núm. 625, Gener 2012, p. 14-18)