Foto: MAE. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques

«Després del triomf més esclatant d'aquesta mena de teatre, El retaule del flautista, Teixidor es planteja la seva activitat en un front múltiple: el front sindical i reivindicatiu, la recerca d'una base d'actuació escènica i la creació d'uns textos de gran densitat 'literària', amb un llenguatge intencionadament retòric, distanciat i de síntesi. Al costat d'aquesta 'literaturització', trobem una defensa de la paràbola enfront del psicologisme, que ha arribat al fons del seu procés degeneratiu.»

«Tots aquests aspectes de l'activitat de Teixidor són alhora interdependents i molt ben delimitats. El punt de partida continua essent Brecht, però Teixidor pretén anar 'més enllà', un més enllà que no vol pas dir 'superar', sinó complementar i enriquir amb la tradició pròpia un teatre que intenta bàsicament posar a l'abast d'un públic majoritari no solament uns continguts combatius a ultrança sinó una concepció del món i una manera d'interpretar la realitat. I és aquí on la paràbola perd el seu caràcter de simple camuflage —per burlar la censura— i esdevé una fórmula útil per a un art funcional, actual i productiu.»

«A partir, doncs, de la tradició pròpia, de la lluita per donar una funcionalitat crítica i sovint revulsiva a la pièce bien faite, i a partir de les estructures parabòliques brechtianes, Teixidor confegeix unes peces teatrals que són eminentment populars sense ser mai esquemàtiques o simplistes. I quan diem 'populars', ho diem en el sentit que serveixen una majoria progressiva dins l'etapa actual de la nostra societat burgesa.»

Feliu Formosa, Pròleg a Teixidor, Jordi: Dispara, Flanaghan!. Barcelona: Edicions 62, 1976

→ Jordi Teixidor. Cerca guiada a TRACES