Hi ha autors que t'acompanyen mentre els tradueixes, que et van donant copets a l'esquena i et diuen "endavant!, vas pel bon camí". No és, ni de bon tros, el cas d'Alice Munro, que més aviat sembla que t'empenyi sense pietat dins d'un bosc espès pel qual t'has d'anar obrint pas frase a frase i paraula a paraula. Amb aquest seu anar endavant i endarrere de la vida dels personatges, una sintaxi marcadament peculiar i la concentració d'informació de diferents èpoques que acumula en un sol paràgraf, el traductor se'n veu un bull per esclarir el camí i anar triant els temps verbals que corresponen i ordenant les paraules per fer el text entenedor en català. Sempre tinc la sensació, traduint Munro, que ella escriu la història a raig, que aboca pel broc gros tota la informació que vol donar; vet aquí que, per dir el mateix en català, el broc pel qual raja la història és més estret i cal reescriure el relat de dalt a baix. És clar que traduir sempre consisteix en això, però en aquest cas sempre em fa l'efecte d'haver hagut de regirar tot l'edifici després d'aterrar-lo per arribar a construir una casa equivalent.

Dolors Udina: «Alice Munro». En: Cartes Elèctriques. El blog del Club Editor (28 de març del 2013)