Foto: Esteve Plantada (Institut Ramon Llull)

«Quan un vers assoleix de dir-nos el que semblava inefable, és que les paraules han ocupat un lloc que ja havien tingut en l'edat d'or dels llenguatges, d'on van començar a ser desplaçades en episodis com el de Babel, en l'inici d'una llarga destrucció que culminaria en els diccionaris, les acadèmies i altres misèries. A la poesia li ha pertocat d'exercir la nostàlgia per aquella edat d'or en una infinita temptativa per recuperar el sentit i la força de les paraules. La poesia no tractaria, doncs, de la construcció d'espais de la llengua que mai no hagin existit, sinó que en el miracle probabilístic d'un poema hi hauria la reproducció d'un ordre perdut. En aquestes circumstàncies, el lector de poesia té més a veure -fent un paral·lelisme amb la música- amb l'intèrpret que amb els qui s'han de limitar a escoltar un concert. Per això n'hi ha tan pocs, de lectors de poesia, i per això són tan fidels. Els qui han fet l'esforç d'aprendre a interpretar un poema, d'aprendre a escoltar l'ordre fonamental de les paraules, han accedit a un món al qual difícilment renunciaran.»

De l'Epíleg a Edat roja (Barcelona, Ed. Columna, 1991)

«Em sento tancat, no dins d'una casa, sinó dins de cadascun d'aquests lectors, imprescindibles, perquè els poemes no existeixen sense ells. Dins nostre, en el lloc on som més solitaris, ens esperen uns poemes i una música vora una llar de foc encesa que només s'apagarà amb la mort. Mentrestant, enmig del gebre i la boira, voltat per la inclemència de la intempèrie, aquest recer sempre ens està esperant.»

Del Pròleg a Aiguaforts (Barcelona, Ed. Columna, 1995)

Extret de: Pàgina web de Joan Margarit