Foto: Lucía Perera Stocco (Serra d'Or)

L'Ulisses compleix cent anys i la teva traducció, quaranta. Poc t'ho deuries pensar quan t'hi vas posar que seria una de les més reeixides de Joyce.

No, és clar, un no s'ho pensa. De fet, se'n va parlar més perquè la publicació va coincidir amb el centenari de Joyce. Vaig ser oportú sense preveure-ho, però sí que és veritat que vaig afrontar la traducció amb la confiança, o amb la supèrbia, que me'n sortiria. Perquè l'Ulisses per mi va representar una cosa molt important: la recuperació del català. Curiosament, Joyce, que havia perdut el gaèlic i que escrivia en anglès, té una riquesa que a mi em portava a la llengua del carrer de Sant Jaume de Reus; em portava refranys, al·lusions, acudits que reconeixia perquè eren meus, de casa. Jo que havia estat format en castellà —em vaig llicenciar en filosofia i lletres, especialitat de filologia hispànica— recuperava el català gràcies a aquesta connexió. És una obra que m'ha colpit i atrapat lingüísticament perquè, d'una banda, m'ha fet recuperar el llenguatge de la meva infància i del meu barri d'un moment en què era català del tot, el llenguatge dels pagesos que sentia els estius a Riudecanyes..., però també, d'altra banda, el llenguatge culte que havia après amb els Patufets, Folch i Torres, Carles Soldevila i altres lectures primerenques. Hi vaig trobar les meves arrels lingüístiques, que eren extraordinàriament més riques, vitals i uniformes en temps de Franco que no pas ara.

Perea i Virgili, Maria Eugènia: «Joaquim Mallafrè, una veu catalana de Joyce». En: Serra d'Or, núm. 746 (Febrer 2022), p. 8-12