“En tot cas, la creació artística, la imaginació, el llenguatge, són capaços de transcendir les nostres limitacions. Símbols, veus, camins oberts cap a l'alteritat: això és l'art; això és la literatura, això és la història. Veus que ens ensenyen, pel sol fet d'existir, allò que és bàsic en la societat contemporània: la diversitat, la diversitat de punts de vista, la diversitat de mirades, la diversitat àdhuc de llengües. La diversitat per ella mateixa que ens obliga a «comprendre». Llegir és sortir del propi jo per entendre, per mirar amb ulls d'altri i veure allò que els ulls d'altri veuen, i veure com veuen aquests altres ulls, i descobrir les vastes zones d'Humanitat que hi ha en Homer, Aristòfanes o Plaute, en el Tirant lo Blanc o en Cervantes, en Josep Carner o Fernando Pessoa. Cada obra d'art, cada llibre, és un món del món, una part potser la més intensa d'aquesta petita vida que ens pertany, pallassos que passem per l'escena a fer quatre ganyotes abans del mutis definitiu.

Tant li fa que la lectura o la contemplació artística ens serveixin d'evasió, que eixamplin la realitat o l'enriqueixin, la sublimin o la idealitzin; o bé, contràriament, que ens descobreixin l'angoixa, el dolor, la injustícia o el mal. Ens descobreix el món; o, millor, ens hi descobreix; perquè qui hi trobem és a nosaltres mateixos, encara que només sigui en la forma parcial, fragmentada, en què vivim i ens entenem. Perquè l'art, la literatura, en darrer terme, no són altra cosa que un mirall, però no un mirall pla, sinó un mirall projectiu, com el cinema: el «mirall imaginari», en deia Alexandre Plana, pensant en Shakespeare. I, gràcies a aquest mirall, el no-res de la nostra petita vida mereix ser viscuda.”

Jordi Castellanos, “Quan les torres cauen. Reflexions entorn de la crisi de les Humanitats”
Lliçó inaugural del curs acadèmic 2002-2003 de la Universitat Autònoma de Barcelona