visitant ::
identificació
|
|||||||||||||||
Cerca | Ajuda | Departament de Filologia Catalana UAB | Sobre Traces | Català English Español |
Pàgina inicial > Josep Carner |
«Tot el món literari és poesia o emanació poètica. Diguem, doncs, al literat, poeta, sobretot per una raó de bell llen-guatge. La poesia és l'obra més perfecta del món en el sentit que és la menys tributaria de la contingència. Quan una literatura ha llevat una expressió poètica sobirana, es fa senyora de tot temps i tot indret, parla a tots els homes, es ramifica en trascendencies en la vida universal. Però a les valors absolutes s'hi arriba per un llarg procés. El camí de la bellesa és alterós; i encara, no és la seva arduitat material ço que més acostuma retardar els pelegrinatges, sinó els miralleigs que a cada pas enganyen la visió, fent-nos pendre per l'aigua fresca i piadosa de l'estany cobejat un joc fal·laciós de tu llum i l'arena. Cal no refiar-se mai, cal no desesperar mai. Veus-aquí una divisa per una jova literatura. Mentres no poguem obtenir una supremacia, valguem-nos d'un estudi que es malfiï de la improvisació i una inspiració que es malfiï de l'enginy; amb una gran humilitat individual i un amor propi col·lectiu irreductible, i assegurarem la nostra dignitat.». Josep Carner, «La dignitat literària» (La Veu de Catalunya, 7 de juny, 1913, p. 3.) «Qui farà l'estudi documentat, fonamental, del que ha canviat en la lírica catalana a partir de La Paraula en el vent? Dic "canviar", i potser millor caldria parlar d'un eixamplament i d'un alliberament. Alliberament en una retòrica més llançada, salvada per aquell "bell excés" de què parla Keats, per un profund refús de la mida, per una aèria, innocent distància entre els mots i les realitats que al·ludeixen; i eixamplament d'aquestes realitats humanes en les dimensions de l'ànima, quan, tocat un punt sensible, tot l'univers gira i vibra al seu entorn i res ja no és petit ni gran, real ni irreal, ans tot esdevé poesia, és a dir, bondat i dignitat i bellesa.» Carles Riba, «Obres completes, III, Crítica». Barcelona : Edicions 62, 1986 (p.250-251). «La poesia de Josep Carner produeix, com cap altra, la sensació de gratuïtat. [...] Intranscendència? Banalitat? No aneu de pressa. La seva transcendència, que no coneix el transcendentalisme, és aquesta, precisament; aquest saber donar-ho tot amb llum inefable, amb vida inefable. La poesia de Carner és feta sobre la poesia del món, però d'un món que és tot poesia. Carner és l'espontaneïtat mateixa; a voltes la superespontaneïtat: els mots embolcallen llur propi sentit, se l'enduen. No ens en deixen sinó l'absència: una absència d'uns contorns definits, d'unes dimensions i d'una fuga determinades. Més que no pas la paraula en el vent, la seva poesia és el vent que creen les paraules mateixes en el nostre esperit. Carner és Ariel.» Josep Palau i Fabre, «Josep Carner». En: Poesia, núm. 8; reproduït amb el títol El primer Josep Carner a Quaderns (1976), p. 145 i Quaderns (1997), ps. 297-298. |