Havent renunciat (de grat o per força) a formar part del col·lectiu universitari (era llicenciat en filologia semítica, en filologia catalana i en història i geografia per la Universitat de Barcelona), va ser professor d'institut i va col·laborar amb totes les institucions —acadèmiques o no— que van sol·licitar el seu saber. Sense prejudicis i gairebé sense repòs, va ser generós amb el seu treball i ajudava els seus col·legues —entre els quals em compto— sempre que ens calia, de vegades sense que ni tan sols se li hagués de demanar.

Atesa la seva doble condició d'arabista i d'historiador, va interessar-se per una gran varietat de temes que van des de la cuina (en col·laboració amb en Josep Garcia Fortuny) a la història événementielle, tal com en deia (Els musulmans a Catalunya. Assaig de síntesi orientativa, 1993; L'Islam a Catalunya (segles VIII-XII), 1997; Llegendes de moros i cristians, 2003), fins a l'estudi dels manlleus de l'àrab al català (Lèxic usual català-àrab àrab-català, 1994, 2005) i de la toponímia del nostre territori (Els noms de lloc a Catalunya, 1990). Tasca complexa i plena de discrepàncies, llançava agosaradament moltes propostes, no sempre encertades, de manera que Coromines fins i tot el va qualificar injustament d'arabòman. Van ser molts els seus encerts: Cirera, Llorac, l'Aleixar, Juneda, Samalús, Saneja, Vilella...

Extret de: Dolors Bramon, "Mor Pere Balañà i Abadia: en record d'un bon investigador" (Ara, 9 de març de 2023)