| Resumen: |
De l'abstract: "El problema de la normalització lingüística fa temps que ha deixat de ser una qüestió exclusiva de la reflexió filològica. Davant les sensibilitats que desperta, el món jurídic també ha posat el seu instrumental científic al servei d'aquest sector. Tanmateix, per a una llengua que vulgui estar al nivell sociocultural que requereix el món actual, la normalització lingüística és impensable sense unes regles unificades sobre el seu ús oral i, sobretot, escrit. És a dir, la normativització lingüística esdevé imprescindible. Fins ara el dret no havia obviat totalment aquesta qüestió, però li havia dedicat menys atenció que a d'altres conseqüències de la normalització lingüística perquè es tracta d'un tema complex per al jurista que no disposa de bons coneixements filològics. L'autor, llicenciat en filologia i doctor en dret, vol tractar adequadament una qüestió que, a l'Espanya constitucional actual, és de gran actualitat i presenta problemes difícils de resoldre. L'article comença amb un repàs històric del procés normativitzador i en destaca la importància de cara al reconeixement d'una llengua envers les altres i també per a l'ús que se'n fa en els diversos sectors de l'Administració. S'apunta també la seva funció de frontera entre la mentalitat de l'Antic Règim i el desenvolupament personal i industrial impulsat en el món contemporani. Després d'unes consideracions filològiques que serveixen de base imprescindible per a la reflexió jurídica, s'analitza la normativització en la Constitució de 1978, en els Estatuts d'Autonomia i en la legislació inferior. Finalment s'atribueix la titularitat de la competència normativa al poder autonòmic. L'avantatge d'aquesta responsabilitat competencial és que evita anarquies ortogràfiques entre administracions d'una mateixa Comunitat Autònoma; el desavantatge, però, és que no es poden impedir les disparitats interterritorials". |
visitante ::
identificación
