| Abstract: |
Abstract de l'autor: "Aquesta tesi pretén analitzar el comportament sintàctic dels verbs de canvi d'estat en llengua catalana respecte de la participació en l'alternança causativa i oferir una proposta teòrica de les representacions sintàctiques de la variant causativa i de l'anticausativa, així com de les construccions que s'hi relacionen (passiva perifràstica, passiva pronominal i mitjana). La tesi pretén, doncs, donar resposta a diferents preguntes com ara, per exemple, quins són els verbs que participen de l'alternança causativa en català i quins són els factors que determinen que un verb de canvi d'estat alterni, si és que n'hi ha cap; quina és la relació estructural entre les dues construccions alternants, si és que una deriva de l'altra; quina és la relació amb les construccions de passiva i mitjana; quin és el paper del clític pronominal se que prenen les variants anticausatives de l'alternança en català, i quina és la representació sintàctica corresponent a les construccions analitzades i si aquestes mantenen un component de CAUSA en aquesta representació. El marc teòric adoptat és el de la Morfologia Distribuïda, i concretament partim de la proposta neoconstruccional, i no derivacional, d'Alexiadou, Anagnostopoulou & Schäfer (2015) per revisar-la lleugerament i fer una proposta que doni compte del comportament empíric dels verbs de canvi d'estat en català pel que fa a l'alternança. Així doncs, en primer lloc analitzem la participació en l'alternança dels verbs de canvi d'estat, a partir de les classificacions que s'han proposat per a aquest tipus de verbs. En l'anàlisi proposem que les construccions causatives amb un subjecte agentiu no alternen i que la corresponent construcció intransitiva s'ha d'entendre com de passiva pronominal. Així mateix, i de manera important, demostrem que els verbs de canvi de causa interna, contràriament al que s'ha mantingut tradicionalment, també alternen en català, tot i que amb restriccions pel que fa al subjecte de la variant causativa, fenomen que analitzem a partir de la Direct Causation Condition de Rappaport Hovav & Levin (2012) i Rappaport Hovav (2014). Posteriorment analitzem els tipus d'anticausatius en català: els que prenen sempre el clític pronominal en la variant anticausativa, el que no el prenen mai i els que el poden prendre o no. La conclusió és que hi ha molt pocs verbs en català que no prenen el clític o que el prenen opcionalment, i que la hipòtesi segons la qual és el grau d''espontaneïtat amb què el parlant concep un esdeveniment el que determina la participació en l'alternança i si es pren o no el clític (Alexiadou, 2014c; Haspelmath, 1993; Haspelmath et al. , 2014; Heidinger, 2015, o Schäfer, 2008) només es pot adoptar com a tendència. A continuació analitzem el comportament dels verbs alternants respecte de la legitimació d'adjunts que indiquen causa, especialment de la legitimació de l'adjunt per si sol, i de les construccions anticausatives amb un datiu lliure. Totes dues anàlisis ens permeten concloure que tant la variant anticausativa com la causativa no tenen un component de CAUSA en la seva estructura sintàctica i que el significat causatiu és estructural. Pel que fa a la proposta teòrica indiquem sis estructures sintàctiques per donar compte de les construccions de l'alternança i de les que s'hi relacionen, a partir de la combinació dels nuclis Voice, Middle i Passive amb el nucli esdevenimental v i l'arrel. En aquest sentit, postulem que les arrels s'incrusten lliurement en aquestes estructures i que és postsintàcticament que el component enciclopèdic determina si les construccions són acceptables o fracassen. En aquest sentit indiquem la necessitat d'un principi cognitiu que doni compte de la legitimació de les construccions causatives amb verbs de canvi de causa interna". |
guest ::
login
