Foto: CDM (El Cultural)

Sovint ha dit que, en la seva poesia, la vida ve primer i després ve el treball formal. Vol dir que els seus poemes sempre neixen d'una experiència quotidiana o d'una emoció concreta?

«D'una experiència quotidiana, no. Però sí que hi ha d'haver una experiència. De tant en tant, passa alguna cosa que, com una ona mental, s'apodera de mi. Després d'Austràlia, tan aliena, vaig visitar Lwow, i allà se'm va emportar una ona impressionant de records: aquí és on vaig néixer, aquí vaig anar a escola, aquí feia feina el pare, aquí la mare quedava amb les amigues... En vaig escriure un poema. Ara bé, després de posar-ho tot damunt el paper, hi ha d'haver una feina de cristal·lització. Si no, no hi ha poema.»

S'ha dit de vostè que és un poeta de la claredat. S'hi reconeix, en la definició?

«Jo no intento escriure poemes clars. No vull ser didàctic. Fins i tot detesto els poemes que són massa clars. Un poema ha de tenir una jungla d'imatges i metàfores. S'ha de dirigir cap a un sentit, però ha de tenir obstacles que el desvien de la direcció, alhora que l'enriqueixen.»

Els seus poemes semblen construïts a partir de l'equilibri entre allò concret i allò eteri, allò històric i allò íntim o moral. És deliberat?

«No. Quan escric sóc bastant espontani. Hi ha poetes que han llegit tant i tenen tants de coneixements que, en els seus poemes, hi trobes a faltar la vida, el sofriment, l'alegria.»

Vivim en un món que ens desborda d'experiències, d'informació, de tot. Potser una de les funcions de la poesia, avui, és fer que prestem atenció al que és important?

«En el món tan frenètic en què vivim, la gent cada cop busca més coses relacionades amb la meditació. La poesia no en forma part, d'aquest món, però sí que forma part de la dimensió meditativa de la vida. No es pot llegir poesia sense contemplació, silenci i quietud. Encara que jo coneixia un professor americà que llegia poesia mentre anava conduint...»

Font: Adam Zagajewski: «Alemanya, de moment, és un país admirablement democràtic; l'ascens de Rússia, en canvi, és molt perillós». Entrevista de Pere Antoni Pons. El Temps, Núm. 1688 (18 octubre 2016), p. 62-65