Foto: Júlia Partal (Vilaweb)

«És en el vessant més experimental de la poesia on trobo la llavor que em motiva per escriure. És la recerca, amb el llenguatge com a eina i com a obra, sense més finalitat que el desig, l'obsessió, l'enginy, el neguit, el goig o l'angoixa, que amb el llenguatge ens llança al buit d'un jo negat reiterativament. Això permet de concebre una literatura no ja com a imitació de la realitat —la que té la ideologia de la representació com a rèmora—, sinó com a creació d'una realitat textual bastida de mots ja alliberats de les convencions del sentit. En aquesta mena de poesia, el dir hi és purament lingüístic i lautreamontianament textual.

Es tracta, també, d'una poesia que potencia la recuperació de formes populars en desús o considerades menors, com també els constrenyiments mètrics, el joc i la combinatòria en una certa tradició ouliponiana d'obrador poètic. És a dir, tota una galàxia de jocs amb les paraules que —tocades per la gràcia paranoicocrítica introduïda per Dalí en la literatura— subverteixen l'ordre de la família subjecte-verb-predicat bo i concedint atributs llibertaris que neguen la institució de la família i que s'afirmen amb els mots que copulen entre si fins a degenerar el gènere literari, que s'esvaeix en la mirada en blanc de l'èxtasi de la interpretació lliure. Llibertat! I tant! La llibertat de subvertir els codis amb les mateixes eines que suscita la nostra llengua. Penetrar en el potencial químic del llenguatge, vet aquí l'alquímia de l'escriptura de la poesia.

És a dir, una poesia que s'inscriu en la dialèctica que conforma els sediments de la creació, en la història de les idees estètiques».

Ester Xargay, "Sobre poesia i sobre la meva poesia. Gràvida divina o déu n'hi dóna, Esserart-se". Els Marges, Núm. 84 (2008), p. 14-16