Si algú volgués deduir com són la prosa i la mirada de Tom Wolfe a partir de la seva fotografia més icònica, aquella en què se’l veu amb un trajo blanc immaculat, corbata i barret també blancs, empunyant un bastó de vori, fracassaria sense remei. Wolfe vestia com un gentleman antic, però escrivia com un brètol brillant. Tot el que en el seu aspecte era comport, ostentació cara i distinció de neoaristòcrata un punt estantís, en la seva prosa era hipèrbole i causticitat, intel·ligència rebentaire, mala bava onomatopeica i lucidesa provocadora.

Tom Wolfe, el periodista que als 60 va contribuir a crear i definir el Nou Periodisme, el novel·lista que va aconseguir un èxit de vendes estratosfèric reinventant la novel·la de fulletó i retratant els desvaris de l’Amèrica dels 80 amb La foguera de les vanitats, el personatge públic que es barallava als mitjans com un canalla de taverna amb aquells col·legues escriptors que detestava i el detestaven, va fer de la singularitat descarada de qui va a contracorrent una marca personal inconfusible.

Extret de: Pere Antoni Pons, “Hiperbòlic impol·lut” (Ara, 16 de maig 2018, p. 31)