Fotografia: Heike Nottebaum (L'Avenç)

Em sembla que per a cada novel·la busca una estructura narrativa diferent, adequada al que vol explicar-hi.

Primer pens els personatges: faig una mena de càsting, que pot durar mesos. Llavors triï la manera d'explicar-los. Record que quan vaig escriure Terra seca era un any que hi havia molta sequera. I els personatges van lents, caminen lents, perquè tenen set. Segons els personatges, agaf una forma determinada per a la novel·la. El que he fet servir per a una novel·la no em serveix mai per a una altra.

I els personatges, com deia, sempre m'ha anat bé haver-los vist, encara que no els conegui. De vegades veus passar gent que parla tota sola, o que arrossega els peus, i t'inspira algun personatge. Però sempre és a partir d'un personatge que he vist.

De tota manera, a aquests personatges els infon una vida que vostè comparteix. En el llibre entrevista, diu que «jo quan escric patesc i gaudesc amb els personatges, tenc una gran connivència amb ells. M'indign amb ells. Afegesc la meva veu a la seva queixa».

Quan escric, no m'ho pas fenomenal, com de vegades sent que diu algú. Perquè jo els estim, els personatges, m'hi fic a dedins. Ara tenc una novel·leta curta, començada fa deu anys. La vaig deixar quan vaig començar amb la poesia, perquè no sé fer dues coses alhora. I ara falta fer-hi una segona versió: però no es tracta de mirar si hi ha una coma de més o de menys, o una paraula que hi sobra, sinó que he d'estar preparada per capbussejar-m'hi. I no hi estic. Si no em capbús, com puc donar-li vida, a la prosa? La meva manera sempre és capbussar-me dins els personatges. Camin amb ells. Si ploren, plor amb ells. I si riuen, ric amb ells. M'hi he de capbussar perquè si no em quedaria, pens, una història plana.

Josep M. Muñoz: Antònia Vicens. Paraules de rebel·lia. L'Avenç, Núm. 479 (Maig 2021), p. 18-25 (L'opinió. L'entrevista)