Historiador, editor i arqueòleg. Estudià a l'Escola Massana de Barcelona i història a la Universitat de Barcelona, on va ser deixeble d'Agustí Duran i Sanpere als Estudis Universitaris Catalans. El 1946 fou nomenat arxiver a l'Institut Municipal d'Història, i fou un dels fundadors de la revista Ariel.

El 1953 fou processat per activitats socialistes i fou expulsat de la feina fins al 1963. El 1970-1972 i el 1980-1985 fou director del Museu d'Història de Barcelona. Com a arqueòleg va dirigir l'excavació del primitiu baptisteri cristià de Barcelona i va participar en la renovació del subsòl arqueològic, la recuperació de l'espai sota les voltes del Tinell, i també redactà el projecte d'ampliació i reforma general del museu el 1982.

Era especialista en pintura gòtica catalana, camp en què publicà articles a Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona i a Serra d'Or. Publicà obres de divulgació, monografies i guies. També el 1950 va fer anotacions a la Crònica del regnat de Joan I. També va dur a terme tasques d'edició, i en aquest terreny va publicar les Elegies de Bierville, de Carles Riba el 1943 i La pell de brau, de Salvador Espriu el 1960, i preparà el volum Versions de poesia catalana (1962), en deu idiomes, amb Albert Manent, Joaquim Molas i Joan Triadú.

Fou un dels fundadors del Partit dels Socialistes de Catalunya —el 16 de juliol de 1978—, i en reconeixement tant a la seva tasca editorial com investigadora el 2001 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi.

Extret de: Viquipèdia