Has estat membre del col·lectiu d'escriptors Ofèlia Dracs. Hi participares pel fet de creure que calia tirar endavant un determinat tipus de novel·la —l'anomenada «de gènere», com l'eròtica, la policíaca…—, és a dir, per «militància» literària?

«No necessàriament. Jo no hi crec gaire, en les militàncies. I, encara que en els meus temps de passerell vaig ser militant polític (al PSUC i al PSAN), quan em vaig relacionar més estretament amb Ofèlia Dracs, ran de Negra i consentida, jo ja era un agnòstic civil, religiós i militar. Així és que hi vaig participar per amistat, perquè teníem ganes de treballar follament, perquè discutíem quasi amb ferotgia sobre els nostres treballs narratius i perquè allà hi havia uns tios collonuts, que podies criticar i estimar apassionadament al mateix temps: l'Albanell, l'Oliver, l'Aritzeta, en Cabré, en Rendé, en Fuster, en Carbó, el Quimet… Érem com un matrimoni policèfal, comprens?, tants de caps, tants de barrets, o sia: liberal i llibertí, un xic descregut i amb una característica comuna a tots els caps: ens agradava el bon vi, la bona teca i el terringo à poil. En una paraula, ens apassionava la literatura.»

Quan la crítica parla de «novel·la de gènere» per referir-se a la novel·la negra, eròtica, de ciència-ficció, etc., els diries que canviessin de denominació, que suprimissin el «de gènere»?

«Jo sempre dic que el gènere (potser el neutre, no, o també?) és cosa de crítics i d'editors. A ells, i també als molt il·lustres acadèmics academicistes, els agrada això de dividir la literatura en gèneres i generacions, beneir-la amb algun kyrie eleyson i virgo potens, encara que no arribin mai a virgo fidelis. Jo, amb perdó, no faig aquestes grolleries: només faig novel·les. I punt.»

Manuel de Pedrolo influí, d'alguna manera, en la teva obra?

La teva obra combina els ingredients més tòpics de la novel·la negra amb, una poeticitat que endolceix el relat. Es una qüestió deliberada?

«Doncs, si he de dir la veritat, ni me n'havia adonat. Dec esser un escriptor de ploma circumflexa (malgrat que sigui una Montblanc) i accent agut. Endolcir el relat, dius? Ho comentaria amb el Mosqueiro, però m'enviarà a filar ous de lloca, amb tanta estopa com rep a les novel·les.»

Un altre dels trets del teu estil és la ironia. Distancies, així, els elements de violència?

«La ironia, crec, és consubstancial amb l'escriptor. Com a mínim, amb mi. És clar que avui dia, amb tot això del light i la literatura massificadament destrempadora (per exemple «Poble Nou» i altres subtileses cromosomàtiques), a la ironia, li deixen una escletxa molt magra per on treure el cap. La ironia sempre és una arma per a distanciar-se, no tan sols de la violència, sinó de la mediocritat, de l'estupidesa, del cretinisme, de la ciència infusa, de l'Esperit Sant, de la grandiloqüència. »

Extret de: Marta Nadal, "Antoni Serra, novel·la negra des de Mallorca" (Serra d'Or, núm. 423, 1995, Març)