Núria Sales i Folch (Barcelona, 1933) és historiadora. Filla de l'editor i escriptor Joan Sales, l'autor d'Incerta glòria, i de la també editora Núria Folch i Pi, ha viscut gran part de la seva vida fora de Catalunya. L'any 1939 va marxar a l'exili amb els seus pares: van viure primer a França, després a la República Dominicana i, finalment, a Mèxic, d'on van retornar l'any 1948. A Barcelona, als anys cinquanta va treballar en un taller de decoració de porcellanes i, mentre estudiava per lliure, a les oficines de l'empresa tèxtil Coma Cros. Llavors va assistir a algun curs de Ferran Soldevila als Estudis Universitaris Catalans i de Jaume Vicens i Vives a la Universitat. També va començar a fer traduccions, i va publicar el seu únic recull de poemes, Exili a Playamuertos (1961), que va definir com «un succedani (o un preàmbul?) de l'exploració històrica». Una exploració que va començar, per raons de proximitat familiar, amb la recerca sobre els Veciana, de Valls, i l'origen dels Mossos d'Esquadra i que va plasmar en el llibre Història dels Mossos d'Esquadra: la dinastia Veciana i la policia catalana al segle XVIII (Aedos, 1962). Casada amb el físic Oriol Bohigas, l'any 1962 van marxar a viure a la regió de París, on ha residit durant més de cinquanta anys, i d'on ha retornat fa poc, després de quedar vídua l'any 2013. A París, va seguir els cursos de doctorat d'Ernest Labrousse i, sobretot, de Pierre Vilar, el mestratge del qual ha reivindicat, i es va familiaritzar amb els arxius francesos. Al 1965 es va doctorar a la Sorbona amb una tesi sobre el servei militar, un tema sobre el qual va publicar diversos articles, entre ells un en el primer número de la revista Recerques (1970), recollits a Sobre esclavos, reclutas y mercaderes de quintos (Ariel, 1974). Als anys vuitanta va reprendre l'activitat historiogràfica, després d'escriure una part de la Història dels Països Catalans, coordinada per Albert Balcells (Edhasa, 1980-1981). També és autora del volum 4, dedicat als segles XVI-XVIII, de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar (Edicions 62, 1989). D'ençà del 1983, des de L'Avenç, i del 1988 des d'Afers, ha incidit de forma decisiva en la historiografia catalana amb noves aportacions i nous enfocaments, sovint sobre temes (l'esclavitud, els traginers, el bandolerisme o la bruixeria) i territoris (com la Catalunya Nord) oblidats o poc tractats, i que ha donat lloc als reculls Senyors bandolers, miquelets i botiflers: estudis d'història de Catalunya (segles XVI al XVIII) (Empúries, 1984), i De Tuïr a Catarroja: estudis sobre institucions catalanes i de la Corona d'Aragó (segles XV-XVII) (Afers, 2002), on ha insistit a més en la importància de la història institucional. Com ha assenyalat Eva Serra, «les aportacions de Núria Sales han tingut sempre un component crític i la voluntat d'assenyalar oblits amb intencionalitat metodològica i interpretativa».

Extret de: Josep M. Muñoz, "Núria Sales: L'ull crític" (L'Avenç núm. 435, juny 2017, p. 19-29)