“[…] Encara que no ens hem d’enganyar: també entre els poetes hi ha vanitat, comerç, tripijocs. Hi ha poetes que tenen la mà dreta de yuppy i l’esquerra d’outsider. Els poetes poden ser tan innobles com els banquers…, però la diferència és que l’obra d’aquells vola sola, i el benefici que n’extreuen  és la comunicació amb un lector assedegat. La poesia, la bona poesia, ens recorda la complexitat de la nostra condició d’humans, i, també, ens retorna als orígens, a l’harmonia perduda, a tot allò que, de dia, no ens atrevim a confessar en veu alta. I, també, la bona poesia és memòria. Així, el poeta extreu sense compassió del rerafons de la nostra consciència tot allò que no participa de la comèdia quotidiana. Del món de les aparences”.

“Perquè, encara que el poeta fingeixi les emocions, la poesia no traeix mai. D’aquesta manera, esdevé una companya útil, eficaç i segura, tant en els moments de dolor com en els moments d’alegria. Per això els condemnats a mort de la presó soviètica de Lefortovo guixaven a les parets de les cel·les els versos d’Ossip Mandelstam, desaparegut en un camp estalinià. Com, també, la poesia acompanya les estranyes passions dels enamorats quan viuen l’alegria sebne raó de l’amor. Allò que sentim i no entenem, els versos ens ho expliquen millor”.

Montserrat Roig: “'Sobre la necessitat de la poesia”, Serra d'Or, núm. 356 (Setembre 1989), p. 38-39