La vostra obra —assaig, novel·la, contes— és una literatura d'orador? És a dir, obeeix més a la necessitat d'explicar en veu alta, a una voluntat d'extraversió?
Ho he dit més d'una vegada: si jo m'hagués de definir, em definiria com a escriptor oral. En general, em quedo més satisfet de la peça literària dita, si se'm permet el joc de paraules, que de la peça literària escrita. A la pràctica, m'agrada més xerrar que no escriure. A partir de Lletra de batalla —llibre necessari per a mi per tal d'explicar certes claus del que havia estat la meva vida— m'han vingut unes certes ganes de desenvolupar en forma de novel·la llarga alguns dels arguments que més m'interessen. Tinc la sensació que encara no he fet la novel·la que vull, potser perquè fins ara he escrit bastant sota el signe de la voluntat d'intervenir, més que no per la voluntat de fer creació literària, com és el cas del recent llibre Contes de la radio.

Darrere els contes, o comentaris irònics, sempre hi ha una referència social, però, a més, segons que dieu, l'escriptura ha tingut o encara té per a vós efectes terapèutics.
A mi, escriure m'ha anat molt bé per a ordenar-me. Visc una vida molt extravertida i, alhora, molt introvertida. Tinc molt blindada la intimitat, perquè crec que cadascú ha de tenir una certa privacitat. Hi ha narracions, però, en què surto d'aquesta intimitat però hi torno a entrar. Al llibre Natalia i altres contes n'hi ha un, no sé si dir-ne d'amor, que fa referència a una relació que vaig tenir i que, quan es va acabar, em va deixar bastant afectat, tot i que, externament, no es feia manifest. Quan vaig haver escrit aquest relat, vaig quedar molt tranquil; va tenir, en aquest sentit, un efecte terapèutic.

La ironia, tan present a la vostra obra, compleix l'efecte distanciador de la realitat, o en el vostre cas és un recurs que utilitzeu en no poder dir les coses tan grosses com voldríeu?
—En part, és això que dius. A part, però, acostumo a mirar les coses amb una certa distància. La realitat em provoca aquesta certa distància irònica; no cal forçar la màquina, en aquest sentit.

Marta Nadal, "Ignasi Riera, la veu d'una lletra de batalla". Serra d'Or, núm. 449 (Maig de 1997), p. 33-38.