visitant ::
identificació
|
|||||||||||||||
Cerca | Ajuda | Departament de Filologia Catalana UAB | Sobre Traces | Català English Español |
Pàgina inicial > Josep Piera |
Foto: Toni Catany(AELC)
| No està ben vist en l'ofici literari que un s'endinse en facetes que no li pertoquen, no creu?: que un novel·lista escriga d'història, que un poeta parle de cuina. No creu que és malsana tanta ortodòxia? «Tota ortodòxia és malsana. Però, què hi farem! Sembla que hi ha una necessitat general d'encasellar cadascú, i si te n'ixes de la cistella, els altres et veuen com un intrús. Potser siga això. O no. L'opció que vaig adoptar de tindre un peu dins i l'altre fora del món literari i editorial m'ha permés una visió distant de com funcionen aquestes coses. Perquè qui n'està lluny, aquest món el viu d'una manera, diguem-ne, idealista. Jo he defensat l'escriptor que treballa per fer valer la seua obra, però després també he pensat que els llibres s'han de defensar ells mateixos, i això no resulta fàcil, perquè de la mateixa manera que, a l'escriptor, li plau el tracte directe amb el lector, al lector li cal la icona de l'escriptor viu, i l'editor demana la teua imatge i l'esforç de promoció.» Vol dir que no viure al costat de les editorials que l'han publicat a Barcelona també té els seus avantatges? «Segons com, sí. T'estalvia competir dins del món editorial, periodístic, mediàtic. A mi, aquesta distància relativa m'ha anat bé. Jo sols hi he col·laborat esporàdicament, perquè he volgut saber com era de prop aquest món, i tenir-ne coneixement directe. De poeta, a més, no penses en cap professionalització, i encara menys als vint anys. Un novel·lista aspira a viure del que escriu, un poeta només vol fer sentir la seua veu. Vol compartir la bellesa amb l'altre, no vendre un producte mercantil. I vol fer el que vol, no el que li demanen. Un poeta no vol un públic, vol lectors. » Vostè va ser conscient ben prompte que, per la seua manera d'escriure, per allò que li interessava fer en literatura, no entrava dins dels paràmetres de la competitivitat mercantilista... Com a poeta, ni entrava ni entre. Els llibres de prosa? M'han permés arribar a més lectors, també com a poeta. I viure la literatura al meu aire. I fer-me'n un mapa vital. M'he negat a ser un escrividor. Diria el mateix si començara a escriure ara? Algú que aspire a ser escriptor avui en dia i tenir una presència en el mercat editorial pot prescindir, per exemple, d'un agent literari? « Ai, no en tinc ni idea! Jo, d'agent literari, no en tinc ni n'he tingut mai. Ara, a més, no estic començant, sinó acabant. La valoració de l'escriptor ha can-viat molt. Hem passat de ser el geni creador de la llengua al productor de cafè, i això té el valor que el comprador li dóna. No tots els escriptors estan preparats per al món del comerç, i entenc que molts busquen un agent, no tant pels beneficis econòmics que els puga aportar, sinó perquè, en aquest món mercantilista, el valor econòmic d'una obra literària el defensa bastant millor un agent que no l'autor. Alguns tenen agent per no haver de passar per les negociacions econòmiques, i per aquesta subhasta de misèries en què, per a molts, s'ha convertit la relació entre editor i autor. Aquesta relació ha canviat radicalment en els últims quaranta anys. » Supose que ho diu amb aquesta rotunditat perquè vostè encara l'ha coneguda de prop. «Sí, i l'he viscuda fonamentalment a través de la figura de Josep M. Castellet, que podríem dir que ha estat el darrer editor d'aquells glamurosos i una persona que, de jove, m'ajudà; d'ell prové la meua fi delitat a Edicions 62. Avui, a un escriptor se li fa complicat mantenir-se fi del a un segell editorial. A mi m'ha anat bé no trencar el meu sistema de relacions, just pel fet de viure lluny de la ciutat. Jo, fa trenta anys, el que somniava era tenir un editor que m'editara els llibres per poder seguir escrivint al meu gust. També he de dir que sóc d'aquells que no han pensat mai que el més important d'un llibre siguen els beneficis econòmics. En això sóc un antic, i em sent aristocràtic. Un ric sense diners, com se sol dir.» Extret de: Maria Josep Escrivà, "Josep Piera, de la frescor de la carn a l'espiritualitat mística" (L'Aiguadolç, núm. 35, tardor de 2008) |