Terrassa, 1941. Escriptora i traductora. Experta en Virginia Woolf i el grup de Bloomsbury, ha traduït Marguerite Duras, Susan Sontag, Doris Lessing, Erica Jong, Simone de Beauvoir, Isabel de Villena, Gertrude Stein o Lucia Graves, entre d'altres. Ha escrit estudis literaris i biografies dedicats a escriptores com Mercè Rodoreda, Maria Aurèlia Capmany, Víctor Català, Carme Serrallonga, Maria Antònia Salvà, Montserrat Roig, Clementina Arderiu i Aurora Bertrana. El gènere principal de la seva obra literària ha estat la poesia, i ha publicat diversos poemaris, entre els quals cal esmentar Setembre 30 (1969), Vida privada (1971), Memòria (1979), A favor meu, nostre (1981), Berlin suite (1985), Homenatge a Walter Benjamin (1988), Tria de Poemes (1994), L'amor a Barcelona (1998), Poemes 1969-2007. Antologia (2007) i Animals i plantes (2010). També ha conreat l'articulisme, el guionatge, el memorialisme, i la narrativa (Amsterdam Llibres n'ha fet una recopilació a (Quasi) tots els contes, 2011). Alhora, ha dut a terme una intensa activitat relacionada amb la literatura, especialment comissariant exposicions, coordinant seminaris i dirigint festivals i col·leccions literàries. L'any 1997 rep la Creu de Sant Jordi i, el 2011, el Premi Nacional de Cultura en l'apartat de literatura. El 2013 l'Ajuntament de Terrassa li atorga la Medalla de la Ciutat.

«El centre de l'obra de Marta Pessarrodona és, indubtablement, la seva poesia, que ha anat construint sense presses i sense concessions de cap tipus. Marta Pessarrodona ha escrit només els poemes que ha considerat absolutament necessaris des d'un punt de vista moral, intel·lectual i artístic. I, al llarg dels anys, els seus poemes han anat guanyant en depuració expressiva, densitat humana i ambició intel·lectual.»

D. Sam Abrams: “Ésser fidel no mustia”. Avui, 20 de febrer de 2003, p. 19

«En una mena de poètica de l'any 1980, Marta Pessarrodona confessava obertament la volguda i assumida càrrega moral de la seva obra poètica: «En una carta del romàntic Wordsworth (acuradament guardada al museu Fitzwilliamde Cambridge) vaig llegir que ell com a poeta volia ésser moralista, o res. I em va agradar i em vaig solidaritzar.» La poeta s'ha mantingut absolutament fidel a la seva declaració, perquè cada nou poema, en superar les exigències de la inevitabilitat, intenta ser una exploració d'un altre aspecte de la vida moral de l'ésser humà. La poeta no concep un poema que no ens ajudi a examinar socràticament el sentit i l'orientació de les nostres vides.»

D. Sam Abrams: “Un exercici de la ment”, Caràcters, núm. 25 (Octubre 2003), p. 20