El gener de 1914 Josep Carner va publicar Auques i ventalls i el juny del mateix any La paraula en el vent. Els dos llibres recollien poemes publicats prèviament de manera dispersa, principalment a les pàgines del diari La Veu de Catalunya. Amb tot, Carner els donà una forma unitària i marquen un punt d'inflexió capital en la història de la poesia catalana.

Auques i ventalls poetitza la Barcelona moderna. Els poemes s'organitzen en funció del calendari anual: el primer s'ambienta al mes de gener i el darrer al de desembre. Carner dóna forma poètica als espais i als costums ciutadans lligats a cada estació de l'any.

La paraula en el vent, en canvi, era un llibre força diferent d'aquest. Ja el pròleg exposava que és un llibre en què l'autor feia una aposta per la poesia lírica, que diferenciava de les "epopeies urbanes o folklòriques del dia que fan gloriosa la nostra literatura catalana". Auques i ventalls era una d'aquestes epopeies. La paraula en el vent, en canvi, proposava un nou model poètic: la poesia lírica de tema amorós com a via de coneixement de l'experiència humana del món. Era un altre tipus de poesia moderna que plantejava la plena autonomia del gènere. A més, fou un dels primers llibres europeus a mostrar plenament desenvolupada la poètica postsimbolista. Ensenyà el camí del postsimbolisme a poetes que el van seguir, com Carles Riba, Joaquim Folguera, Marià Manent o J. V. Foix. També, més endavant, a poetes més joves que inicialment seguiren el magisteri de Riba, com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Vinyoli i Joan Teixidor. És per això que Carles Riba insistí sovint a subratllar "el que ha canviat en la lírica catalana a partir de La paraula en el vent". Fou el llibre que obrí el camí de la gran poesia catalana moderna.

Font: Jordi Marrugat, "1914-2014: l'altre centenari" (Núvol, 2-07-2014)

Vegeu també Auques i ventalls a Traces