Principi i fi amb lletres s'obre amb un text titulat Crònica d'una mort, i són tan sols quatre frases que podrien entendre's com la descripció de la seva escriptura: “Ho he imaginat tot”, “Ara camine cap a enlloc”, “i no he trobat res”, i, sobretot, “Sento uns crits que no se senten”. El lector, però, gràcies a la seva lluita titànica amb l'estil, sí que els pot sentir.

La meva relació amb el lector m'enfonsa una mica el punyal: és, de fet, un problema que no m'he plantejat mai. ¿He pensat mai en el lector, en el meu lector? D'entrada, diria que no, que la meva obra era meva i que s'ha aixecat enmig d'un camp solitari, com un bri d'arròs perdut, oblidat. I faig servir la metàfora perquè és el que tinc més a mà: la terra, l'aigua, el fang més aviat, la petita canya coronada pel fruit propagandístic, obert sense defensa davant els elements de gel i de foc de la natura. Quan he escrit, ho he fet per pura casualitat. En algun lloc trobareu la meva confessió creadora ben especificada: “Jo, el meu Jo, és un escriptor alhora frustrat i fracassat”. ¿És aquesta oferta la causa, l'origen, del meu estil?

La sensació, dins de mi, és una lluita que m'ha fet derivar cegament per tots els camins imaginats. Potser a l'ombra d'algun pi, d'alguna olivera, de la roda d'un carro parat amb les barres cap a dalt, he pogut descansar d'alguns instants de dubte. ¿Són el senyal del començament o del final, de la glòria o de l'enfonsament? Però deixeu-me arrencar amb imatges. ¿No m'enteneu? En la Crònica sepultada obria els ulls de la imaginació per a veure-ho tot amb les paraules que ho nominaven tot.

Ponç Puigdevall, "La batalla dels llibres. Entrevista a Josep Palàcios". En: El País. Quadern, Núm. 1947 (22 octubre 2023), p. 1-3 (Reportatge).