—Diderot i Rousseau plantegen el binomi de sempre: la recerca de la veritat per mitjà de la intel·ligència o del sentiment. Es la cultura enfrontada a la natura, la Raó a la Follia...
—Exactament. Per això m'anava tan bé Foix, perquè són les concepcions del món que sempre hi han estat i que de vegades es sintetitzen i conflueixen i d'altres vegades generen unes oposicions absolutament monstruoses en el sentit d'enrevessades, violentes.
—Es podria dir que l'estètica és la disciplina que té encomanada la tasca de conciliar aquests dos pols, aquestes dues concepcions del món.
—Sí, totalment. L'estètica formalitza el desig, formalitza la idea, i la idea és allò que no tenim; les representacions de la imaginació i les figuracions d'aquelles coses que desitgem però que no tenim. L'estètica és la formalització de les idees estètiques; o sigui aquelles representacions de la imaginació, d'aquelles coses que no són reals però sí possibles. En aquest sentit, l'estètica és donar forma sensible —visual, auditiva, tàctil— a realitats suprasensibles; a la vegada, precisament perquè és una disciplina moral, suavitza totes les arestes que mostra la realitat i, alhora, fa possible que allò que només és una idea es realitzi, tingui lloc. En aquest cas, el lloc mental de l'escriptor i el lloc mental que li doni el lector. I és cert, el lloc on es resolen aquests conflictes, el lloc de la seva resolució, és l'espai de l'estètica, l'espai de l'art.
—Com et sembla que ha anat canviant la figura de l'home de lletres? Et sembla que l'intel·lectual, o un determinat tipus d'intel·lectual, té un vincle massa actiu amb el món públic de la política en lloc de situar-s'hi com a subjecte més passiu, com a treballador de les idees?
—Això que dius es dóna, pero el món que proposa l'home de lletres és un món que encara no hi ha la possibilitat que es realitzi. A Diderot i a Rousseau, ningú no els fotia cas... La incidència del món de l'esperit en el món de les coses es dona a llarg termini. Ara realitzem ideals del segle XVIII i els nostres potser es realitzaran d'aquí a dos-cents anys. El món de les lletres, el que fa és obrir l'horitzó d'expectatives, i en política aquest horitzó és immediat. El polític ha de ser un bon gerent, pero no és cap ideòleg. La ideologia de la política establerta és absolutament miserable; no dóna cap idea, ni a mi ni a ningú. La ideologia dels governants que tenim actualment, fa dos-cents anys que està establerta, és el liberalisme, i això és de mitjan segle XVIII. Què m'han d'explicar, a mi, els governants, de la meva ideologia? Que no parlin tant i que siguin eficaços amb la bona gestió...
Aquest problema que planteges té una llarguíssima tradició. Petrarca ja s'ho plantejava. La literatura, com la cultura, és per a qui la treballa. I qui la treballa? Doncs qui llegeix, qui s'hi dedica. La cria de l'esperit és una feina solitària i no està, en absolut, a redós del món de l'economia ni de la política.
Marta Nadal, Antoni Marí, el conreu de l'esperit. Serra d'Or. Núm. 433 (1996, Gener).
guest ::
login
