Foto: Georges Seguin (Okki) (Wikimedia Commons)

El gran escriptor portuguès Antonio Lobo Antunes va ser publicat en català per primera vegada –traduït per en Xavier Pàmies, un excel·lent professional— l’any 1998, el mateix de la irrupció en escena del cercador de Google.

Aquella primera traducció va ser la novel·la El manual dels inquisidors, que va treure Edicions 62, i aquest treball va valer al meu col·lega la concessió del premi Giovanni Pontiero del 2001, un guardó que concedeixen anualment la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB i l’Institut Camões. El premi Giovanni Pontiero s’atribueix a la millor traducció literària de llengua portuguesa, i aquell any en Pàmies el va rebre de les mans de José Saramago en persona, el recent Premi Nobel de Literatura, que estava de visita a Barcelona per aquells dies.

Aquell llibre, per allò que en sé, va tenir una venda discreta tirant a bona, que va animar els editors a reincidir en l’obra de l’autor portuguès. D’aquesta manera la mateixa editorial va treure l’any 1999 L’esplendor de Portugal (Proa), el 2000 Exhortació als cocodrils (Proa) i el 2002 No entris tan de pressa en aquesta nit obscura (Proa). Ho sé molt bé perquè totes tres traduccions em van ser encarregades i les vaig fer jo; i per l’última vaig rebre l’any 2003 el premi Giovanni Pontiero, el mateix que un parell d’anys abans havia rebut en Xavier Pàmies.

Malgrat el guardó, que per segona vegada distingia la traducció catalana d’una novel·la de Lobo Antunes, les liquidacions anuals que l’editorial em va passar van ser progressivament desastroses. Les vendes no paraven d’afluixar, fins que de la darrera novel·la, la més ambiciosa formalment, aquella per la traducció de la qual m’havien premiat, gairebé no se’n va vendre cap exemplar. En qualsevol cas, l’editorial va decidir liquidar tots els estocs que tenia del novel·lista en català i convertir-los en pasta de paper, i ja no va comprar els drets de cap altra novel·la de l’autor.

Malgrat això jo encara havia de treballar sobre una altra obra de Lobo Antunes, la darrera que fins ara ha sortit en català, perquè un editor independent i un pèl suïcida –el de l’editorial El Gall, amb seu a Pollença, a l’illa de Mallorca- va decidir comprar els drets d’Ahir no et vaig veure a Babilònia i encarregar-me’n la traducció. La vaig fer el 2007, tot i que no va sortir en llibreries fins al 2009. No sé com van anar les vendes perquè no en vaig veure liquidacions, com passa tot sovint amb les editorials petites i massa sovint amb les grosses. M’imagino que no devia anar gens bé.

Lobo Antunes no és un autor fàcil, això és veritat. La seva escriptura brillant, reiterativa, obsessiva, requereix un lector disposat a concedir-li una atenció sostinguda i activa, un lector que ha de fer un esforç important abans d’establir amb el text allò que podríem anomenar un pacte hermenèutic. Aquesta mena de lector, que segurament és imprescindible per a la supervivència d’un camp literari digne d’aquest nom, sembla que tendeix a desaparèixer en l’univers català posterior a Google, i que en canvi sobreviu, ni que sigui amb dificultats, en el mercat editorial en castellà que ha continuat editant regularment l’obra de l’autor portuguès. Potser només és una qüestió de dimensions.

[...] L'autor portuguès era molt conscient del canvi de dimensió que s’estava produint en l’espai de la literatura quan va subtitular “Poema” la seva obra més complexa. Lobo sabia que la seva paraula només podia sobreviure, en l’estat d’encongiment del camp literari, si trobava alguna forma de fisicitat, alguna forma d’encarnadura. Si algú va poder sentir la llarga entrevista que li va fer l’Emili Manzano, una entrevista que es va convertir en una edició extraordinària del programa “L’hora del lector”, que emetia el canal 33, devia adonar-se de la singular relació que té en l’autor portuguès la paraula amb la memòria, el relat amb el cos. Lobo és sord –perquè ho és, com una campana—igual com els vells endevins de llegenda, o els antics bards, eren cecs: és sord per subratllar una dimensió essencial de la paraula, que flueix d’ell sense retorn possible, com d’una font que el lliga directament amb el temps de la història i de les emocions del seu país. És possible que alguna cosa d’aquesta potencialitat passés a les nostres traduccions, la d’en Xavier Pàmies o les meves, però és segur que no va trobar ningú amb prou set, ni l’editor adequat ni un mínim espai de recepció.

Joan Casas, Un traductor literari a l’era de les revolucions tecnològiques. En: Constel·lacions variables. Literatura en la societat de la informació (Edició de Teresa Iribarren i Simona Škrabec). Barcelona : UOC, 2012.