A propòsit d'Ópera àcid (Edicions 62, 1989) reeditada per Males Herbes (2019):

«Hi ha, latent, una altra literatura —també en català, sortosament— que, prescindint de tradicions i no connectada a la xarxa de subministrament habitual, utilitza energies alternatives, menys artificioses i menys complexes però amb una forta càrrega d'autenticitat, una literatura que es basteix de referències no autòctones i que, alhora, es difumina i es confon amb d'altres formes d'expressió no escrita.

Ópera àcid fa, en aquest sentit, el paper de "quinta columnista" en una reraguarda literària que no ha sabut o no ha volgut trobar un espai per a obres que, com aquesta, s'arrelen en sòls adobats amb visceralitats, sofriments, solituds i tendreses contemporànies.

Imatges colpidores; personatges que, potser sense voler-ho, transcendeixen la pròpia història i esdevenen emblemàtics; inseguretat en l'estil i excessives reiteracions lèxiques, però per sobre de tot, una immediata sensació d'autenticitat que fa que Òpera àcid esdevingui epidèrmica, directa a l'estómac i alhora profundament reflexiva.»

Lluís Figuerola, “Ópera àcid: la sol·litud dels anys vuitanta”, Avui Cultura, 27 de gener 1990, p. 10.