Enric Casasses aposta per una praxi poètica oral que sobrevé després de l’esgotament de la concepció de la significació poètica com un procés immòbil, fossilitzat per la grafia. Aquest és el fons subversiu del poeta, que cerca en la “paraula viva” el canvi d’un codi estètic i moral, i inicia l’exploració del subjecte líric a través de l’enunciació d’un “jo” obert a l’Altre. El poeta, a la manera de Maragall, i de qualsevol autor místic, escriu sobre el sentit i l’origen de la poesia i del fer poètic -recorrent sempre a espais mítics, onírics o fantàstics. Així mateix, refracta o trunca la tradició, amb la qual, tanmateix, dialoga d’una forma fragmentada i polifònica, a la vegada que construeix un nou paradigma que convoca la revolució amb l’origen “ancestral” de la poesia: el ritme. No es tracta d’una fase ingènuament oral, sinó d’una poesia que es declara intertextual i mestissa, entre l’encreuament del llibre i la llibertat interpretativa del corpus recitat. L’esfera oral, comunicativa, es converteix en un espai litúrgic de la paraula respirada i encarnada i, mitjantçant el ritme, cerca la sensualitat del vers. Arribem així a la representació de la poesia oral amb el “parlar”:

«La manera més salvatge,
selvàtica i salvadora
de moure el cos, la manera
més subtil i muscular,
més a prop de la Matèria
Feta Font Perquè Font És,
el moviment del cos més
insultant de tots i, sí,
si vol, el més amorós
és la paraula i parlar.»

Extret de: Marta Font i Espriu, “Aproximació a una poètica de l’oralitat: el parlar”, Caràcters, núm. 62 (Hivern 2013), p. 27.