«Montserrat Carulla va treure el cap amb la passió dels que han trobat el seu lloc al món i amb l'elegància de qui mesura els seus dots. El seu lloc durant més de cinquanta anys va ser l'escenari de tants i tants teatres, per més que la popularitat li vingués de la televisió, per més que a les entrevistes li preguntessin per la Teresa Torner d'El cor de la ciutat o per la Martina Comes de Secrets de família i acabessin batejant-la com l'àvia de Catalunya. Però la Carulla pertany a aquella estirp d'actrius fetes sobre les taules que tant es posaven en la pell de les heroïnes de Shakespeare com a la de les dones menestrals de Josep Maria de Sagarra. Una actriu de les d'abans que ha durat fins ara assumint els papers que li brindaven amb la mateixa dedicació i la seva exquisida dicció. Des dels primers passos a cavall de les obres de grans autors com Sagarra, Shakespeare o bé d'altres que han estat oblidats pel temps sota la direcció d'Esteve Polls, Antoni Chic, Pau Garsaball, Ricard Salvat o José Luis Alonso en la seva fèrtil etapa madrilenya. Tenia allò que agrada als directors. Vull dir normalitat, credibilitat i disposició. De manera que la nova fornada també es va fixar en ella: Lluís Pasqual, Josep Maria Flotats, Josep Montanyès, Josep Maria Mestres i Mario Gas, amb qui va protagonitzar aquell bell monument naturalista El temps i els Conway i qui després li donaria el gran paper de La reina de la bellesa de Leenane amb la qual competia en excel·lència amb la seva filla Vicky Peña. Tot i que va treballar fins al 2013, sobretot en homenatges a poetes –aquell any va estrenar l'obra del seu fill Roger Peña, Iaia!–, i fins i tot va dirigir dos espectacles, recordem especialment les seves col·laboracions amb Joan Ollé, des d'aquella estàtica Plaça del Diamant del 2004 en la qual assumia la veu de Mercè Rodoreda fins a El jardí dels cinc arbres d'Espriu, passant per El quadern gris de Josep Pla i l'esplèndid Coral romput de Vicent Andrés Estellès. Que no me'n descuidi: Montserrat Carulla era una lluitadora tant pel teatre (va participar en el Grec del 1976) com per la identitat catalana».
Santi Fondevila «La fi del món». En: Ara, 25 de novembre 2020, p. 32
visitant ::
identificació
