Perduda enmig les generacions sense mestres, autodidactes a desgrat, encauada, esmaperduda, Zoraida Burgos i Matheu ha sigut de sempre i encara avui és un poeta que no forma part dels cercles lletraferits regulars (de Barcelona, València o Ciutat de Mallorca), que ne deia algun crític immemorial. A inicis dels setanta escriu una poesia amarada d'intimismes —Distretament acaricio tots els indrets del teu cos sense sorpreses— i també, és clar, de crits viscerals, rudimentaris, allò de la poesia tendra i necessària, i mediterrània —Aquí i ara hem esmicolat l'àmfora lacrada. Però a la dècada dels vuitanta —des de Cicle de la nit (Tortosa, 1981) fins a Reflexos (Tarragona, 1989)— la seua expressió passa a ser, més que una comunicació, una realització individual. És un despullament i una estilització de la realitat que culminen de forma brillant estes notes per a una autobiografia apòcrifa, est esbós de paisatges d'un mediterrani comú, estes escenes de garriga i aigües, de deltes —l'Ebre de la salinització i els sudaris del Nil. Com a l'oratori de Carles Riba, el delta, els continus canvis de dibuix que la platja i l'entrellat d'estanys han sofert a través dels segles, els deltes, assuaujats i tot pels drenatges, ajuden encara al simbolisme volgut pel poeta.

Albert Roig, Del pròleg a Blaus (Barcelona: Columna, 1993)