«No tinc prou paraules que puguin encabir la importància d'Hermann Bonnín per al teatre en general i, sobretot, per al teatre català. Qui, si no, va dirigir la Real Escuela de Arte Dramático a Madrid; qui, si no, va convertir el vell Institut del Teatre franquista en una institució democràtica i dinàmica; qui, si no, va aixecar el Centre Dramàtic de la Generalitat al Teatre Romea; qui, si no, va tirar-se a la piscina per muntar un petit teatre que visualitzés la poesia escènica de Joan Brossa o de Palau i Fabre; qui, si no, va tenir l'empenta per fer de l'antiga fabrica de moneda un teatre, La Seca, avui Escenari Brossa. Li agradava actuar. I el fascinava dirigir. Tants i tants espectacles! Txékhov, Strindberg, Pirandello, Kafka, Maragall, Brossa, Maeterlink...»
«Bonnín era, no, és sinònim de teatre. Què carai! I també de passió teatral. I d’elegància. I d’amistat. Delicat. Preciosista. Bonnín era com una gran orella. Una orella que escolta, que sap escoltar. I també una boca. Una boca que exhala saviesa prudent, reflexiva. Una boca que recita Baudelaire sobre el matalàs de casa meva per celebrar un aniversari o sota els plàtans de la riba de la Muga en una càlida nit d’estiu. Bonnín, un dandi d’ulls blaus i jaqueta daurada somrient en el foyer d’un teatre. La mirada que pregunta sense inquirir, la mirada que convida.»
Font: Santi Fontdevila, "Un Ulisses imprescindible" (Ara, 26 de setembre 2020, p. 37)
visitant ::
identificació
