Teresa d'Arenys s'ha guanyat, amb escreix, la denominació foixiana d'investigadora en poesia. Com Foix, una de les seves influències més vistents entre les de casa (l'altra és la de Riba), atribueix a la comesa poètica la més alta consideració. La Teresa sembla viure —i, des d'aquí, vetllar tothora— “en la partió de la nit i l'aurora”, com el gall de Vinyoli. Segurament molts dels exegetes que tindrà aquest volum deuran sentir, en els seus versos, una veu òrfica, i fins visionària. Els treballs de William Blake —i, en un sentit diferent, els de Rimbaud i Rilke— no són gens aliens a la immersió del seu jo poètic en la fosca i l'ignot: “Nua, si cal, em dono al fred més cru. / I a tu, mar negre, et reconec si em vaga / perquè has nascut de mi, i jo de tu”.
Teresa d'Arenys no s'ha prodigat gaire, i ha viscut la seva condició de poetessa amb una convicció dramàtica. No ha escrit sinó quan en tenia una necessitat inajornable. Ha espaiat molt les seves publicacions, producte del rigor màxim a què les sotmet (i no menys producte, també, de les desiguals fases d'inspiració que ha experimentat). La seva obra selecta consta de set llibres, ara severament revisats, un dels quals són les seves esplèndides versions dels rèquiems rilkeians.
Un tret remarcable dels seus versos és el rigor lingüístic, verdaderament obsessiu. En la seva obra, ha reflexionat sobre la nit, la transcendència, els avantpassats, el vi, la solitud, la mort, el dolor, la creació, l'amor... Però ho ha fet sempre amb una llengua que és un prodigi vivent, la pròpia del seu poble de mar —de marc, segons la parla del lloc—, en la qual s'empelta el català d'Horta de Sant Joan, on ella i el seu marit, el pintor Enric Maass (mort el 2013), van viure entre el 1974 i el 1984.
Llavina, Jordi, «I a tu, mar negre, et reconec si em vaga». En: El Punt Avui. Cultura (19 de febrer 2017), p. 25
visitante ::
identificación
